Feliç dia nacional del celíac
Fa un any i mig aproximadament, que a la Júlia li van diagnosticar celiaquia, però darrere d’aquest diagnòstic, ja portàvem sis mesos de mals de panxa que no es curaven amb res, de no tinc gana, d’això no m’agrada…
Us ho juro que menjar sense gluten no és una moda, com a mínim per nosaltres. Per nosaltres és el medicament que cura a la meva filla, que la fa estar sana, contenta, amb energia.
Com tu quan tens febre i et prens un antitèrmic o un antibiòtic, la Júlia no menja gluten per no posar-se malalta.
Reconec que el diagnòstic ens ha arribat en un moment on hi ha molta informació, hi ha bons metges especialistes, hi ha molts productes ben etiquetats (molts d’altres que no!) i ha molts productes i receptes que ens fan la vida més fàcil. Molts bars, restaurants i establiments que fan les coses ben fetes.
Tot i això, encara queda molt de camí per fer, per tal de millorar i facilitar-nos la vida i no haver d’estar patint per les contaminacions creuades, les traces, els “Bueno, però si en menja una mica no li passarà res!” “Només diu que pot contenir traces, ara ja està bé, no li passarà res!”
Aquests dies de confinament, ha estat complicat, la gent s’ha tornat boja, i quan no hi havia farina/pa/pasta normal als súpers ha arreplegat la de sense gluten, hem estat pràcticament un mes sense trobar a CAP supermercat ni el pa que li agrada, ni la farina que ens va millor per fer les galetes i els pastissos que li agraden i per ella no hi havia opció de dir, ja menjo un altre tipus de pa, per ella era essencial.
La nostra adaptació a la nova dieta de la Júlia ha estat llarga i en certs moments crec que encara ens estem adaptant. Vam haver de començar de zero a introduir nous aliments, nous sabors, a haver de planificar absolutament tot allò que fèiem i “per si de cas” anar sempre amb una motxilla carregada amb menjar per ella.
Però també s’han hagut d’adaptar avis, tiets, amics… i tot aquell que un dia o altre s’ha quedat a la Júlia a menjar a casa seva. Netejant de manera rigorosa el dia que hi va la Júlia a menjar, adaptant un armari per les seves coses, cuinant un menjar a part per ella. Per tots ells, només tinc que paraules d’agraïment, perquè també gràcies al seu esforç ara tinc una Júlia nova, que està contenta, feliç i sobretot sana!
Si li pregunto a ella, diu que li agrada ser celíaca, perquè ha provat aliments nous, alguns li han agradat, d’altres no. Perquè en molts llocs i moments la fan sentir especial i rep atenció extra, perquè ho pot fer servir d’excusa per no menjar certs aliments que no li agraden (la pizza o les croquetes, per exemple). Però també té coses no tant bones, de vegades se sent desplaçada, perquè els seus amics no han pensat en ella en un aniversari, perquè no podem parar a menjar a qualsevol restaurant.
Quan la van diagnosticar, només li preocupava una cosa: “L’arròs porta gluten?”
